Cocaina

De Drogopedia

Història

Els vestigis més antics de fulles de coca van ser trobats en una tomba peruana que data d'aproximadament 500 anys d. C. Durant l'imperi inca, els homes masticaven fulles de coca per augmentar la seva resistència al fred, a la fam, a la fatiga originada per la feina, per combatre l’anomenat “mal d’altura” (avui en dia els miners i treballadors de la regió andina també l’usen) i els sacerdots les utilitzaven com ofrena cremada en honor dels seus déus. L'origen de la coca sol atribuir-se al territori en el qual va florir la cultura inca, no obstant això, alguns investigadors opinen que la van portar a Perú els indis araucans de Colòmbia. A Centre i Sudamèrica l'hàbit de masticar fulles de coca es remunta molt de temps enrere. Els yaravíes, joglars inques, agraïen el regal de la coca als fills del Sol: Manco Cápac, fundador mític de l'imperi inca i Oclo, la seva germana i esposa. Els primers exploradors i conquistadors europeus que van viatjar a Amèrica, van dur a Europa notícies d'aquesta planta a partir del segle XVI (F.Pizarro va descriure el costum de masticar fulles de coca pels indígenas), quan es troben referències sobre les seves propietats en els textos de medicina europea. Un segle abans, els espanyols havien intentat prohibir el seu ús entre els indígenes, fins que van descobrir els seus avantatges com a incentiu en l'habitual jornada de 20 hores entre els indígenes que treballaven en les mines d'or del rei. A Espanya va ser introduïda pels conqueridors de les Índies, a finals del segle XVI, com a medicina, per la seva suposada acció afrodisíaca i estimulant, però el seu ús no es va difondre per la població. És doncs que l’alcaloide pur fou aïllat per primera vegada en 1860 pel químic alemany Niemann, qui va observar que tenia sabor amarg i produïa un efecte curiós en la llengua, deixant-la insensible. Pocs anys després, Angelo Mariani, químic i empresari de Còrcega, es va fer famós amb la fabricació d'un beuratge al qual se li atribuïen propietats màgiques, aixó era una infusió de fulles de coca en vi (vi Coca Mariani). Angelo Mariani (1838-1914) va aconseguir una gran fama i una immensa fortuna a finals del segle XIX gràcies al seu peculiar vi d'elaboració pròpia, que va començar a fabricar el 1863 i aviat es va convertir en el favorit de moltes celebritats de l' època, com Émile Zola, Sigmund Freud, Jules Verne, Thomas A. Edison, Henrik Ibsen, el Príncep de Gal•les, la reina Victòria, el tsar Alexandre II, Alfons XIII, el Sha de Pèrsia, etcètera. El papa Lleó XIII (1810-1903) va resultar ser un dels seus principals impulsors, ja que, en agraïment al tònic, va arribar a cedir el seu rostre per a l'etiqueta i va concedir una medalla d'or a l'inventor, en reconeixement a la capacitat d'aquesta beguda per a "recolzar l'ascetisme retirada de Sa Santedat". No va ser fins a finals del segle XIX que la coca va ser reintroduïda a Europa per tot un seguit de persones que van elaborar begudes no alcohòliques que contenien coca; així com la barreja de coca amb cola nítida (cola rica en cafeïna) va ser la base de la famosa beguda refrescant Coca-Cola. La primera recepta de la beguda refrescant Coca-Cola contenia extractes de fulles de coca (per això el seu nom Coca-Cola), de manera que un litre d’aquesta contenia al voltant de 250 mil•ligrams de cocaïna. El farmacèutic John S. Pemberton va desenvolupar la beguda refrescant al maig de l’any 1886, buscant un remei per intentar deixar la seva addicció a la morfina. Va aconseguir deixar la morfina però va caure en l'addicció d'aquesta beguda feta d'extractes de la fulla de coca. Quan es descobreix el potencial addictiu de la substància, la inclusió de cocaïna a la Coca Cola queda prohibida per les autoritats federals als EUA el 1904. L'empresa Coca-Cola no esmenta en la seva història l'ocupació dels extractes de coca en el seu lloc web oficial. Encara avui en dia Coca-Cola conté extractes no-alcaloides de fulles de coca, que són produïts per l'empresa Stepan Chemicals de Chicago, Illinois; les fulles de coca (115 tones anuals) són adquirides legalment amb permís del Departament de Justícia dels Estats Units a Perú. Als inicis del segle XX, es va decidir controlar el cultiu de la coca, ja que en haver-se aïllat la cocaïna, els efectes d'aquesta, més potents que els de les fulles de coca, van començar a crear els primers problemes de drogadicció cocaínica, degut a que els consumidors d’aquesta no eren conscients del seu potencial addictiu. L'ús de la cocaïna com a droga estimulant té els seus antecedents a l'existència de la pràctica de masticar fulles de coca entre els indígenes andins (com ja hem esmentat), però com a droga pròpiament dita, la cocaïna va començar a utilitzar-se a la dècada de 1880 per homes empresaris que l'afegien a begudes alcohòliques i refrescs; ja hem citat el vi Mariani i la Coca Cola (fins 1904, quan va ser "descocaïnitzada") que s'anunciava com "tònic cerebral de molt valor i cura per totes les afeccions nervioses: mal de cap, neuràlgia, histèria, malenconia, etc. " Cap a 1880 el cèlebre psicoanalista S. Freud va fer pública la seva condició de consumidor de cocaïna. Aquest la va consumir per via intravenosa durant 12 anys. Va utilitzar l’hidroclorat de cocaïna per afrontar la depressió severa dels seus pacients, sembla ser que per curiositat científica i probablement com automedicació de les seves depressions i dolors pel càncer que patía. Freud va estudiar els seus efectes fisiològics i va usar per curar a un dels seus amics de l'hàbit de la morfina, tanmateix va defendre el seu consum i va publicar diversos articles sobre el fàrmac (Über coca, On coca) convertin-se així en un dels grans aportador d’nformació respecte al fàrmac. També s'afirma que l'escriptor Robert Louis Stevenson va concebre la novel•la "L'extrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde" sota els efectes de la cocaïna, que el seu metge li subministrava per combatre el seu patiment de tuberculosi. A principis de segle (1902-1903) es va estendre la cocainomanía als EUA en començar a aspirar la cocaïna pel nas. A Europa només era important el seu consum en l'art de les grans ciutats, encara que va augmentar considerablement durant la 1 ª Guerra Mundial (1914-18). Ja en la dècada dels 20, era important la drogoaddicció cocaínica en molts països d'Europa, especialment a França. El 1925 el gram de clorhidrat pur es venia a les farmàcies espanyoles al preu de 4 pessetes, mentre el quilo de sucre en valia 2. Avui resulta gairebé impossible de trobar; formes no refinades, i molt més tòxiques de l'acaloide es venen a cinc mil vegades aquest preu. El 1954 la Comissió d'estupefaents de l'OMS va observar amb satisfacció la disminució i escassa qualitat de les incautacions de cocaïna. El 1970, a la 4a edició de les "Bases farmacològiques de la terapèutica" de Goodman & Gilman, JH Haffer afirmava: "L'abús de la cocaïna és molt poc freqüent en els països occidentals, si bé mascar fulles de coca és encara comú entre els indis peruans dels Andes". Malgrat aquesta afirmació J.H. Haffer el 1970 el seu consum va augmentar de manera espectacular, i des de fa uns anys (1985-1990), la drogodependència cocaïna constitueix un dels problemes sanitaris més greus en el món occidental en el camp de les toxicomanies. El crim organitzat que abasteix el consum internacional va promoure als inicis de consum de la substància, en els territoris de la selva peruana, el cultiu de coca mitjançant el fàcil finançament de la seva sembra i la posterior compra de la fulla, aprofitant la situació de pobresa de les famílies que buscaven un mitjà per a la seva supervivència, degut a que aquests camperols tenen immunitat legal per a cultivar-la i poden arribar a guanyar fins a quatre cops més venent la seva collita a les màfies. Cap a 1990, proa de dues-centes mil famílies depenen del cultiu il•lícit de coca i l'àrea per a aquest fi es fins a onze vegades més gran que la requerida per abastir les necessitats de l'ús tradicional. Avui dia els països sudamericans que la cultiven viuen en una guerra constant contra les màfies, ferida per la corrupció de les autoritats i pel poder de les organitzacions il•lícites. Cal a dir també que segons dades de la ONU, Espanya encapçala el consum europeu de cocaïna i supera al d’Estats Units.

L’arbust de la cocaïna

L’Erythroxylon és un arbust que creix silvestre en les regions andines de Sudamèrica. Existeixen prop de 250 varietats. L’Erythroxylon coca, conegut com "huanaco" de Bolívia, pot arribar a medir fins a quatre metros d'alçada si no es té cura d’aquest, el més normal és que es mantingui entre un i tres metros, estenent les seves branques i produint més fulles. Les seves flors són color crema i els seus fruits són de color escarlata semblants als nabius. Les fulles, que és on es troba l’alcaloide denominat cocaïna, són llises i ovalades, d'entre tres i sis centímetres de longitud, segons la varietat. A més del huanaco bolivià, l'altra varietat que es cultiva per produir l'alcaloide és l’Erythroxylon novogranatense coneguda com "trujillo" de Perú i Colòmbia; les seves fulles són més petites i el seu contingut en cocaïna és menor per la presència d'altres alcaloides. La millor localització per a un cocal (conjunt d’arbusts de coca) és a les muntanyes, a la major alçada possible i amb calor suficient. Avui en dia la coca es sembra en testos durant el mes de desembre. -Després de 18 mesos, les germinacions que han arribat als 50 cm d'alçada es trasplantar a extensions de terra lleugerament inclinades conegudes com “cocals”. Quan l'arbust té entre divuit mesos i dos anys i una alçada que varia des de 90 centímetres fins a un metro i mig, pot ser sotmès a una collita anual, encara que les fulles també es recullen quan es poden els arbustos dues vegades l'any, això suma tres recollides anuals que es realitzen en els mesos de març, juny i octubre. Els gumbieros, indígenes andins que masteguen fulles de coca, tallen les mates quan són petites, com d'un metro d'alçada i les anomenen “ilyimeres” que en la seva llengua vol dir ocells petits. La denominació de coca prové de la llengua boliviana Aimara que significa: "menjar o aliment dels viatgers o treballadors". La seva etimologia al•ludeix a l'antic coneixement que la masticació de les fulles permet efectuar treballs o llargues caminades consumint una escassa quantitat d'aliments.

Efectes

La cocaïna és un fàrmac estimulant del sistema nerviós central. La teoria més comuna per explicar els seus efectes és que no allibera reserves de certs neurotransmissors, com succeeix amb les amfetamines, sinó que impedeix la reabsorció un cop alliberats (dopamina principament), és a dir, les molècules de la cocaïna s'adhereixen a les proteïnes de reabsorció que, normalment, retiren la dopamina de l'espai sinàptic i aixó porta a que aquesta quedi surant a la deriva en l'espai i xoqui amb els receptors reiteradament. Això bloqueja l'accés a la dopamina. Sembla activar tot el sistema simpàtic, a qui s'atribueix el manteniment de l'organisme en estat d'alerta per fer front a canvis externs: activa també l'hipotàlem, al que s'atribueixen la regulació del son, la temperatura del cos i les reaccions de còlera i por. Per via nasal (la més comuna), la dòsi activa mínima sol cifrar-se en 20-30 mil•ligrams. la dòsi mortal mitjana està entre el gram i el gram i mig per a algú d'uns 70 quilos, absorvit d'una sola vegada o en un breu període de temps. Això significa que el marge de seguretat és alt: 1 a 50. Com resulta pràcticament impossible avui obtenir cocaïna pura, o tan sols el 80 per 100, en el mercat negre, semblants dades només tenen en principi un interès teòric. No obstant això, poden ser útils per marcar límits; encara que l'usuari estigui davant una cocaïna adulterada (en proporcions i amb ingredients desconeguts), s’arrisca a una intoxicació aguda si s'administra més de vint vegades la dosi activa per a ell cada parell d'hores. Cal pensar que la tolerància és molt alta. No és excepcional el la figura d’addicte que consumeix 4 o 5 grams diaris, i ni tan sols el que se'ls injecta al llarg de cinc o sis hores. D'altra banda, el desenvolupament de tolerància no implica una paral•lela insensibilització a l'efecte; si l'administració es multiplica al cub no és realment perquè la dosi mínima hagi deixat de ser activa, sinó per avidesa de més i més dins la peculiar ebrietat que produeix aquesta droga. Potser sigui menys inexacte dir que el factor de tolerància a la cocaïna és molt petit, encara que l'ús freqüent eixample molt el marge de seguretat en cada usuari. Per la seva acció fisiològica, enormes diferències separen a la cocaïna pura de variants adulteradas. La cocaïna pròpiament dita afecta sobretot al cor i el fetge, provocant en ells esforços addicionals. L'ús crònic o prolongat redueix també les reserves de vitamina C i del complex B, fent més oportuna la presència de vitamina E, que millora la resposta cardíaca. El fàrmac és un laxant suau-com la cafeïna o la amfetamina-, amb propietats diürètiques i vasoconstrictores, que es va fer servir molt per combatre la congestió nasal. Diluït en aigua, després dels àpats, va ser recomanat per Freud per combatre l'ardor d'estómac. Els efectes són immediats. Psicològicament la cocaïna augmenta l'alerta, la vigília, eleva l'estat d'ànim, dóna pas a un lleu o alt grau d'eufòria, augmenta el rendiment físic, disminueix la fatiga, esclareix el pensament, augmenta la concentració, augmenta l'energia, augmenta l’irritabilitat, insomni, inquietud i tensió muscular. Amb dosis altes pot mostrar un patró de confusió amb psicòsi i comportament desorganitzat, irritabilitat, por, paranoia, al•lucinacions, i pot arribar a ser extremadament antisocial i agressiu. (cal esmentar que els efectes varien amb la dòsi i la tolerància de l'usuari). D’altra banda, físicament, augmenta la freqüència cardíaca, la pressió arterial, la temperatura corporal i la sudoració. Augmenta el període respiratori, dilata les pupiles, disminueix la son i la gana. També pot disminuir el llindar de patir convulsions, accidents cerebrovasculars i atacs al cor en persones sensibles. L'efecte dura relativament poc temps (uns 30-60 minuts) i en quant comença a declinar el subjecte experimenta una tendencia lògica a rebre una altra dosi. Aspirar la cocaïna pot lesionar les membranes nasals degut a la seva propietat vasoconstrictora o per possibles infeccions, poden arribar, fins i tot a foradar el tabic o el paladar del qui abusa de ella (a la imatge). Fumarla malmet els pulmons i la injecció té el risc fundat en la probabilitat de sobredòsi si no és té un control dosificant. Tot i així el consum de coca tallada per vía intravenosa es més contraindicat que d’altres vies degut als relatius pocs filtres que recorre el fàrmac i la possibilitat de contagi per VIH si es comparteix l’estri d’administració. La dòsi mortal de cocaïna, en injecció intravenosa única, és d'un gram aproximadament. El risc de morir per una sobredosi de cocaïna és per als consumidors de cocaïna aproximadament 20 vegades menor que per als consumidors d'heroïna. A Alemanya menys del 2% dels morts per drogues moren per una sobredosi de cocaïna. El risc de morir per una intoxicació de mescla és sensiblement major. Prop del 6% dels morts a causa de drogues a Alemanya es deuen a una intoxicació de mescla (heroïna i cocaïna o ketamina i heroïna com les més comuns). La mort es produeix per par cardíac, normalment de manera ràpida. Primer hi ha un període d’hiperestimulació, amb augment de pressió, pols accelerat, convulsions i de pell morada, i és doncs quan es dóna un període de subestimulació, amb paràlisi muscular, pèrdua d'reflexos i consciència, dificultats respiratòries i col•lapse cardíac. Al costat d'aire fresc i asseguda la persona sobre alguna superfície, amb els genolls cap amunt i cap ficada entre elles, poc més es pot fer a nivell domèstic per ajudar al subjecte amb complicacions; la respiració artificial és imprescindible si es produís error pulmonar. Per prevenir la fase inicial d'hiperexcitació pot ser eficaç l'ús d'algun sedant, però en la pràctica resulta perillós perquè el sedant tarda en actuar (llevat administrat en vena), i per quan arriba a la sang potser el sobredosificat està entrant ja en el període d e subestimulació, que es veuria potenciat. Malgrat els riscos objectius, mentre el producte va estar disponible a formes pures o gairebé pures no hi va haver gairebé cap episodi mortal. En 1920, per exemple, només es va produir un cas de sobredosi fatal als Estats Units, encara que estigués ja prohibida. El consum regular de cocaïna pot conduïr a una ràpida dependència psicològica (addicció), no comparable amb una dependència física, entenent com una necessitat emocional intensa per l'ús repetitiu de la droga.

Els símptomes d'abstinència

Encara que la cocaïna no provoca addicció física perillosa, l’abandonament d’un ús regular pot conduir a una àmplia varietat de símptomes desagradables, entre ells: els desitjos intensos per més de cocaïna, la fam, irritabilitat, apatia, depressió, paranoia, pèrdua de la conducta sexual, insomni o somni excessiu, mareigs, tremolors, i/o sensació de fred. Tot i aixó, la retirada de l’abús de cocaïna no és tan debilitant com la retirada d’altres substàncies com els opiacis o les benzodiacepines.

Presentació

Bàsicament hi ha dos formes químiques de la cocaïna: les sals i els vidres de cocaïna (com a base lliure). El clorhidrat, la forma més comú de la pols de cocaïna, que es dissol en aigua, i quan s'abusa, pot ser utilitzada en forma intravenosa (a la vena) o intranasal (pel nas). La base lliure es refereix a un compost que no ha estat neutralitzat per àcid per produir la sal corresponent. Aquesta forma de la cocaïna es pot fumar, ja que no es descompon com ho fa el clorhidrat. La cocaïna normalment es ven al carrer il • legalment en forma d'un pols blanc, fi i cristal • lí. Els traficants generalment la barregen amb altres substàncies, com ara farina, talc o sucre, amb certs anestèsics locals com la procaïna, la benzocaïna o la lidocaïna (que simulen el efecte d’adormiscament en boca i garganta de la cocaïna), o amb estimulants, com les amfetamines (per exemple, metanfetamina) o cafeïna. També es ven en una forma anomenada "crack", “roca”, “basuco” o "Paco", en forma de pedretes blanques o grogues (a la imatge) processada amb amoníac o bicarbonat de sodi, que generalment es fuma en pipa de vidre, en paper d'alumini o en pipes artesanals conegudes en l'argot (a Espanya) de l'addicte com "Pipote". Aquesta forma és molt popular a les classes mitjana i baixa i causa més addicció que la forma cristal•lina. Aquesta droga es coneix vulgarment com coca, farlopa, perico, pasta, mercat, pala, pichi, fatunya, lluç, blanc i pesca, entre d'altres denominacions depenent de la zona.

Legalitat

A l'actualitat és una droga classificada sota la Llista I als Estats Units juntament amb altres substàncies com la LSD. Seu estatus il•legal impedeix el seu ús en humans sota qualsevol circumstància, encara que tingui usos mèdics, tot i que en altres països com Regne Unit es rarament utilitzada per exemple com anestèsia local en certs tipus de cirurgies dels ulls, orella i gola. El seu efecte estimulant és molt inferior en potència i durada de la amfetamina, encara que aquesta última sí que tingui un estatus legal als Estats Units. A països com el Perú el seu cultiu i masticament és totalment legal ja que es considera pràctica ancestral. A la seva veïna Colombia el cultiu i processament és legal, i fins i tot no es pena la possesió menor d’un gram o l’obsequi d’aquesta. A gran part de regions asiàtiques, juntament amb d’africanes la cocaïna es totalment il•legal i les penes poden arribar a la mort. A España també és il•legal i les penes van de multes lleus per possesió fins dictaments d’empresonament per tràfic o grans possesions.