Els moviments autònoms arrosseguen una llarga història d’èxits i fracassos. Molt sovint s’ha entrat a valorar les circumstàncies que han apagat la metxa d’un moment insurreccional concret, però si ens hi fixem des d’una perspectiva diacrònica i crítica podrem comprovar que el principal motiu que porta al fracàs de qualsevol iniciativa autònoma és l’endèmica incapacitat d’aquesta per gestionar els èxits. Aquells mateixos que encenen la metxa no saben on amagar-se quan aquesta està a punt d’arribar a la càrrega explosiva. El Juliol de 1936 a Barcelona i el Maig de 1968 a París en són dos exemples paradigmàtics que, lamentablement, ens han arribat contaminats per la idolatria adolescent dels uns i la condemna desinformada dels altres. La gent recorda aquests moments amb nostàlgia, incapaços de valorar amb esperit crític els errors que es cometeren i senyalant com a únic culpable un enemic que ningú sap ben bé qui és.

Cal valorar positivament la capacitat de ferir de la protesta. La bona gestió de l’odi i la ràbia ve avalada per llargues cròniques de lluita social, no és aquí on rau el problema. Ara bé, la gestió de l’èxit és quelcom que sempre erra. Segurament per la nul·la teorització al respecte, però també perquè només es sap què és el que no es vol, essent incapaços d’agafar allò que hem reclamat quan ho tenim a l’abast. Tenim por d’assumir la responsabilitat de la màxima expressió autònoma: la globalització del “Do It Yourself”. Ens queixem de que ens ho facin, però ens fa por fer-ho nosaltres mateixos.

Ara bé, és necessari renunciar tàcitament a l’èxit per tal de mantenir l’esperit de la iniciativa autònoma? No és l’èxit i l’alliberació de les masses l’objectiu final de la protesta? No es vol convertir en quotidià allò que és clandestí?

És habitual veure com la gent diagnostica la presumpta defunció de les festes lliures remetent-se a “la massificació”. Massa cops s’escolten veus discordants amb la globalització del fenomen i l’aparició de gent aliena a l’escena als espais alliberats. Sembla també que la solució més “pura” del conflicte és la regressió, tornar a la clandestinitat, seguir essent una alternativa, no una transformació real de la cultura de l’oci i el consum.

És doncs l’endogàmia i l’oci individual l’objectiu que perseguim? Volem moure’ns fora del sistema i fugir d’ell quan ens injecta publicitat? O preferim agafar les seves eines i transformar també les lleis i actituds que ens imposa? Volem gestionar l’èxit o renunciar-hi?

Per respondre totes aquestes preguntes ens n’hem de plantejar primer una altra. Què és realment això que hem creat? Potser tots aquells que ho veuen com una eina d’alliberació haurien de plantejar una resposta més coherent que amagar el cap quan han estat descoberts, donar la cara i formalitzar allò que reclamen.